L'Hospital de l'Esperança està creat sobre la base de l'Hospital d'Incurables que va promoure l'Ajuntament de Barcelona, i que va entrar en funcionament el 15 de setembre de l’any 1924 a dos pavellons de fusta de l'Hospital d'Infecciosos, per atendre als malalts incurables que no eren atesos enlloc més.

Eugeni d'Ors va suggerir el canvi de nom del centre i, el juny de 1928, l'hospital fou batejat com a Hospital-Asil de la Mare de Déu de l'Esperança. El problema del incurables amb processos irreversibles i els malalts socials creixia per sobre de les possibilitats d'atenció de l'Ajuntament. El consistori anava prenent llits de l'Hospital d'Infecciosos per donar-los a l'Hospital de la Mare de Déu de l'Esperança.

Durant la guerra civil l'hospital patí el perill dels bombardejos a una fàbrica propera de gas, que era un objectiu clau de l'exèrcit sublevat. Els malalts es van traslladar a Vallvidrera i fins poc després de la guerra no s'inicià el projecte d'emplaçament definitiu de l'hospital prop del Santuari de Sant Josep de la Muntanya, on avui es ubicat.

El primer edifici, de només quatre plantes, ocupava un cos de l’edifici actual. El 1951 van començar les obres de la part central de l’hospital que uniria els dos cossos de l’edifici i li donaria la forma d’H que el caracteritza.

La vida de l’Hospital de Nostra Senyora de l’Esperança, des de que el 22 de juny del 1945 va ser inaugurat per l’aleshores batlle de Barcelona Josep Maria d’Albert i Despujol, Baró de Terrades, i que es troba situat a l’escaire que formen el carrer de la Mare de Déu de La Salut i l’Avinguda de Sant Josep de la Muntanya –on te l’entrada principal i la d’urgències- ha tingut força alts i baixos. Els rumors de tancament han presidit els darrers temps amb abundants manifestacions tant per part dels treballadors com per part de la població, que ha presentat més de 2.000 signatures a l’alcaldia a fi de que s’expliqui el futur del centre.

No hem d’oblidar que durant un considerable període de temps, les funcions del centre no eren massa ortodoxes. Només hem de llegir aquest article de la revista Vila de Gràcia, del 13 de febrer de 1977, que ens explica que “Es un centre hospitalari amb 400 llits, que pertany a l’Ajuntament i que actualment està fent una funció que no sembla massa clara. Gran part dels malalts que actualment ocupen els llits son persones grans que no tenen lloc on viure i ocupen un llit d’hospital, amb les conseqüències d’una mala qualitat de vida per al ‘malalt’ i l’alt cost que representa la seva estada en un centre preparat per donar assistència hospitalària, amb personal i instal·lacions que potser son deficitàries per a un hospital correcte, però que segur que son excessius per a un asil que és, de fet, com es fa servir actualment gran part d’aquesta institució” .

Quan aquestes eren les ‘funcions’ del centre, el Dr. Cryulles havia fet tancar dos quiròfans –suposem que per manca d’us- que van ser reoberts el 1977. A la vista d’això es reclamava, ja en aquella època, que es converteix en un veritable Hospital General del barri.
Des de la publicació “oficial” del consistori es deia, l’any 1988, que “L’Hospital està dissenyant un model de gestió diferent” així com que “L’Hospital de l’Esperança està doncs acabant l’època de la incertesa dels canvis i ara demostra la seva consolidació”
El pas dels anys sembla entestat en demostrar tot el contrari del que s’esmentava en aquells articles periodístics.

L’any 1993 es van traslladar alguns dels serveis que prestava l’hospital cap a l’Hospital del Mar i, com diem, els treballadors –prop de 300- temíen que sigui un pas pel definitiu tancament de l’establiment.

Actualment, de nou s’especula amb les mateixes intencions en base a l’ampliació futura de l’Hospital del Mar. Segons l’IMAS (Institut Municipal d’Assistència Sanitària), però no entra en els seus plans el tancament d’un hospital que dona servei a un bon nombre d’habitants del barri, amb una atenció de mes de 100.000 malalts per any i l’atenció d’unes 27.000 urgències.

L’edifici de l’Hospital de Nostra Senyora de l’Esperança, dissenyat per l’arquitecte Antoni Fisas, està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Historicoartístic de la ciutat de Barcelona.